El texto que aquí se reproduce es el que sirvió de presentación del libro De la Mariola a la mar, el pasado 7 de octubre en Banyeres de Mariola. El autor de dicho texto, encargado del acto de presentación del libro, es José Ferrándiz Lozano.
Un viatge sentimental pel paisatge: presentació del llibreDe la mariola a la mar de Vicente Ferrero[1]
Si haguera de posar-li títol a este acte de presentació del llibre artístic de l’escultor Vicente Ferrero De la Mariola a la mar no tindria dubtes a proposar-ho amb cinc paraules: “Un viatge sentimental pel paisatge”. Perquè crec que en este titular es condensa tot el significat de l’obra que hui exposem al públic de Banyeres de Mariola, el seu poble natal.
És un viatge perquè tot recorregut geogràfic ho és, i en poc més de huitanta pàgines que contenen trenta-huit il·lustracions en l’edició publicada per l’editorial Degomagom, que ja acredita en el seu catàleg la disponibilitat d’obres d’il·lustradors del prestigi i reconeixement de Miguel Calatayud o Pablo Auladell, Vicente Ferrero ens convida -a través de dibuixos que va anar realitzant al grafit en un quadern Moleskine, només quedar alliberat del confinament de la pandèmia amb possibilitats de trepitjar terra, passejar pels camins i respirar a l’aire lliure- a un recorregut que arranca al poble natal i en la serra Mariola, passa per Ibi, on ha exercit la professió de catedràtic de Dibuix en ensenyament de secundària i on està el seu estudi de treball, i conclou -o podríem dir que desemboca, com si fora un riu que baixa des de la muntanya a la mar- al Campello, el seu lloc d’estiuar i de passar temporades en desconnexió. Els tres pobles marquen la línia geogràfica del llibre i sumen el major número de dibuixos, però en el recorregut també introdueix imatges -una o dos- d’altres de l’entorn com Bocairent, Agres, Alcoi i Biar.
En quasi tots estos dibuixos apunta com a protagonista predominat la naturalesa, i només uns pocs reprodueixen un racó únicament urbà. Però eixa naturalesa dibuixada no és salvatge sinó habitada. Es cert que amb l’excepció d’alguns dibuixos del Campello, on compareixen pescadors de canya o gent -molt poca gent- que passeja quasi solitaria per la platja, no hi ha figures humanes, però la presència i la seua intervenció en el paisatge està en l’evidència de les cases, masos, caserius, passos del viacrucis com els del camí al Sant Crist, pals d’electricitat en el camp o barques encallades en el port.
El paisatge no està deixat del tot. Perquè el paisatge no és només el dibuix d’un territori, és en este cas l’escenari de vida humana. En alguns casos intuïm que eixa vida és actual, vigent; en uns altres és simplement passada en topar-nos amb alguna casa en ruïnes, abandonada. És la trobada, sí, amb el paisatge habitat, que identifiquem a través de l’artista. El seu dibuix ens obri una finestra des de qualsevol lloc en el qual estiguem llegint i ens transporta allí, just en el moment en què passa el dibuixant. I és una finestra també oberta als temps que vindran, a generacions futures. Pot ser que estes coneguen un paisatge transformat en alguns paratges, però sempre tindran l’oportunitat de transitar per eixos mateixos llocs, com si estigueren recorrent-los en 2020 o 2021.
Per haver utilitzat la tècnica del grafit, per haver-se servit de llapis, el llibre és literalment parlant en blanc i negre, però en enfrontar-nos al contingut sabem que és un llibre en el qual abunda el verd de la naturalesa, el blau de la mar i també els colors clars de les cases. No obstant això, per a completar el procés artístic, s’afig a cadascun dels dibuixos un text breu, d’una a quatre línies: el dibuix en la pàgina de la dreta, el text en la de l’esquerra. Les paraules escrites recullen a vegades un record, una evocació; a vegades una sensació produïda al revistar el paratge o al reviure una experiència de l’autor, tinguda en un altre temps. M’ha resultat, per altra banda, molt curiós que en un dels dibuixos realitzats prop d’Ibi, en plena Foia de Castalla, en el qual es veu una combinació d’arbres, camp, caseriu i muntanya al fons anota esta frase: “Sempre em va semblar este paratge la bella Toscana”. Sobretot perquè no és la primera vegada que he escoltat a algú ressaltar esta semblança en visitar les nostres comarques, especialment en el costat de l’Alt Vinalopó i en la Foia.
Per tot això, per eixes anotacions evocadores i cenyides a l’experiència i a la impressió de l’artista, el viatge no és només geogràfic: el viatge és a més sentimental. Ho és per a l’autor, però segurament ho serà també per a qui accedisca a les pàgines i reconega els paratges, lligats a les pròpies experiències d’altres lectors o lectores.
La cultura no és només una acumulació de coneixements. La cultura és la forma d’expressió que tenim, siga a través de l’art, la literatura, la música, l’arquitectura, la historia o el pensament. I la cultura provoca, en moltíssimes ocasions, emoció. El domini i virtuosisme tècnic produeix admiració, però la comunicació artística es completa quan l’obra arriba i s’apodera de la persona que la rep i la fa també seua. És ací quan el goig de l’obra és major. Això ho expressava molt bé el filòsof irlandés Berkeley, que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII i està sepultat en la catedral d’Oxford, quan va proposar esta reflexió: el sabor de la poma està en el contacte de la fruita amb el paladar, no en la fruita mateixa. Per analogía, podem dir que si la poma és el dibuix, el seu sabor és l’emoció que provoca quan ens ha entrat en contacte.
I ho dic així perquè crec que Vicente Ferrero ha volgut jugar amb tot això. Possiblement es tracta d’uns dibuixos que va fer en principi per a ell, qui sap si com a testimoniatge íntim. I estic segur que per a viure la seua pròpia emoció. Però finalment ha tingut la generositat de compartir-los en este llibre atractiu, per a goig visual de cadascú i -en els qui identifiquen llocs en les seues pàgines- també per al seu propi benefici sentimental. En cultura la tècnica és l’instrument per a aprendre, però sentir és la clau.
Tots estos pensaments sobre la seua plasmació del paisatge em provoquen un altra reflexió. El fet que Vicente Ferrero haja sigut l’escultor del mausoleu d’Azorín a Monòver, dissenyat i esculpit per a acollir les restes de l’escriptor i de la seua dona quan es van traslladar en 1990 des de Madrid vint-i-tres anys després de la seua mort -trasllade que es va realitzar amb tren i que recorde molt bé perquè vaig vindre en ell com a redactor d’ABC- em fa veure en el llibre eixa connexió amb aquells autors de la Generació del 98 que tant van estimar el paisatge, i que tant el van descriure en els escrits per a presentar-lo com una cosa essencial al que estem lligats els humans. Els 98 van apreciar també la trobada amb els pobles, que van bolcar a les seues literatures perquè en ells sentien una estranya seducció com a depositaris d’un passat arrelat a les seues terres.
I em recorda també als vells krausistes anteriors als 98, aquells que van intentar revolucionar l’educació i reivindicaven el paisatge com a via d’aprenentatge, fins al punt d’agradar-los bastant traure a l’alumnat de les aules -en això van ser pioners- per a portar-los d’excursió i que aprengueren en contacte amb la naturalesa. Em ve a la memòria la frase amb la qual el gran referent krausista Giner de los Ríos començava un dels seus articles allà per 1886, quen deia “tothom sap el que és un paisatge; i no obstant això, quin concepte més complex tanca esta paraula!”. Perquè, encara que recordava que la paraula paisatge estava realment emparentada amb la de “camp”, sostenia que també un desert és un paisatge, i allí on hi haguera vegetació i animals, i concretava que en el paisatge podien entrar no sols els caserius i xicotets grups de població rural disseminada sinó les ciutats mateixes, i els elements que l’enriqueixen i són obra de l’art humà com camins o terres cultivades.
Eixa visió àmpla del paisatge que ja apuntava Giner de los Ríos és la que s’aprecia abocada a este llibre de Vicente Ferrero. Era de suposar que no quedaria en la intimitat: Vicente està habituat al públic. És normal que el destí del quadern de dibuixos haja sigut definitivament un llibre. La seua obra escultòrica és majoritàriament urbana o està exposada en espais naturals oberts, accessible a tots i a totes. Está als carrers, en les places, parcs, esglésies, cementeris, muntanyes, i está a les platges.
Algunes de les seues obres s’introdueixen a més en la història i evoquen personatges o esdeveniments passats. Són, sobretot, homenatges. Una xica recolzada en l’arena de la platja amb un llibre és un homenatge a la mar i a la lectura, un monument al joguet és un homenatge a esta indústria a Ibi i als xiquets, un bust del cardenal Payá en la Parròquia de Beneixama va ser un homenatge en el centenari de la seua mort, un ciclista en el Xorret del Catí és un homenatge a un esport i als aficionats que ascendeixen el port amb bicicleta…
I Vicente, a més de ser un escultor amb un bon repertori d’obra urbana, a la qual vindrà a sumar-se l’estàtua de Jaume I a Banyeres que s’inaugura el 9 d’octubre, també s’ha caracteritzat per la seua vida pública en importants organismes. Doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, va ser director del MUBAG d’Alacant, el museu de la Diputació que compta amb una valuosa col·lecció d’art del segle XIX i primera meitat del XX, i ha sigut durant anys membre del Consell Valencià de Cultura, l’òrgan consultiu de la Generalitat Valenciana recollit en l’Estatut d’Autonomia; en el Consell Valenciá de Cultura presidia la Comissió d’Art. També és Premi Nacional d’Escultura Cultura Viva, otorgat pel CSIC. És per tant un d’eixos noms que eleven el nom de Banyeres de Mariola fora de la localitat, un dels fills il·lustres, conegut i respectat en altres àmbits, que ara amb este llibre consuma també un homenatge al poble natal. I ací tenim l’exemple, en esta imatge que només és la coberta.
He de dir a més que em sent afortunat pel fet que em proposara el passat 25 d’agost -recorde el dia- ser el presentador de l’obra a Banyeres: la primera de les tres presentacions previstes. I que ho fera una hora abans de muntar jo al escenari de la representació del Tractat d’Almisra a presentar l’escenificació. I dic que em sent afortunat perquè jo era molt jove, un adolescent, quan vaig conéixer la seua obra, sobretot perquè en 1976, quan es commemorava el VII Centenari de la mort de Jaume I, Vicente va ser l’escultor al qual la Diputació d’Alacant li va encarregar precisament l’elaboració del monument al Tractat d’Almisra, inaugurat eixe mateix any al Camp de Mirra, el meu poble natal.
El nom de Vicente Ferrero em va resultar per tant familiar i conegut des d’adolescent, i eixe nom va reaparéixer per a mi quan en 1990 s’anaven a traslladar les restes d’Azorín a Monòver i ell era l’encarregat també de realitzar el monument funerari, patrocinat per la Generalitat. Eixa reaparició era, a més, un segon encreuament de camins nostre perquè jo ja començava a ser un investigador azorinià. Que l’escultor del mausoleu d’Azorín fora el mateix que el del monument al Tractat d’Almisra em creava ja una capritxosa complicitat i interés per les seues escultures.
Però sens dubte els anys de relació més intensa van coincidir quan Vicente era membre del Consell Valencià de Cultura i jo dirigía l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, l’organisme de la Diputacio d’Alacant. Van ser els anys en les quals vam pasar a compartir esdeveniments, activitats, treballs en comú i també -ho diré perquè no soc supersticiós, si ho fora esta revelació la silenciaria- van compartir una foto fatídica -una persona supersticiosa diria que maleïda- d’una taula redona a València de fa cinc anys, només cinc anys, presidida pel científic Santiago Grisolía, que ha faltat enguany, en la qual, dels cinc membres que interveniem, només Vicente i jo seguim vius.
Per tot això tindre l’oportunitat de presentar hui el seu llibre de dibuixos és per a mi un regal.
El còvid, el confinament, la necessitat de respirar són els elements inspiradors del volum. No tot havia de ser dolent en la pandèmia, en eixa experiència inesperada que ens ha tocat viure i que, lamentablement, va provocar tristeses a moltes famílies.
He ressaltat al principi que el llibre és un viatge sentimental pel paisatge, atrevint-me a titular així esta presentació. Sentimental des de la propia dedicatòria a Mila, la seua dona -quantes coses, experiències compartides i sensacions estan contingudes en una dedicatòria en la qual només es pronuncia el nom!-, a l’ultima il·lustració, acompanyada per una anotació que diu: “Al final del viatge, l’home que va baixar de la muntanya reflexiona al costat de la mar”.
I certament vull finalitzar amb eixa idea del viatge. Perquè les causalitats són sempre curioses i perquè l’itinerari visual i textual seguit per Vicente en poc més de huitanta pàgines finalitza al Campello, en la riba del Mediterrani. I eixa mar és la mar d’Ulisses, el rei de l’illa d’Ítaca, en una de les majors gestes mai escrites. Ulisses, com saben, va inspirar molt després que al clàssic Homer al poeta Constanti Kavafis -un altre mediterrani, de familia grega però nascut a Alexandria- en uns versos els quals, per a mi, configuren el millor poema al·lusiu als viatges que he llegit, escrit en 1911. Titulat “Ítaca”, en ell -seguisc el text original i no la versió retocada que cantava Lluis Llach en els anys setanta- demanava que el viatge fora llarg, que Ítaca només representara la meta a aconseguir sense pressa perquè l’enriquiment estava en l’itinerari i no en la destinació, el punt final al qual s’ha d’arribar amb la saviesa adquirida en el trajecte.
I així ho escrivia Kavafis en una part del poema.
Demana que el camí siga llarg.
Que numerosos siguen els matins d’estiu
en què amb plaer, feliçment
arribes a badies mai vistes.
El viatge d’un artista és similar: cada obra creada és com una parada en un port, i en cada port s’aprén i s’augmenta el bagatge.
Jo li desitge a Vicente Ferrero que este llibre siga una visita a un port més i continue viatge per altres ports, proporcionant-nos noves obres. Però de moment estem presentant el llibre De la Mariola a la mar, i és hora que jo finalitze ja la meua intervenció amb un recordatori.
Posem imaginació. Imaginem que el llibre és la poma que citava el filòsof irlandés d’abans. És una poma apetitosa quan li veiem la pell, la seua coberta amb una imatge de Banyeres. Jo els dic que per dins la fruita és també saborosa: cal recrear-se en ella, en el goig visual que proporciona i en la lectura lenta de cada text, com si fora un antídot a estos temps de presses, d’acceleracions, que ens ha tocat viure. La poma -esta poma- cal paladejarla: cal detindre’s, cal assaborir cada mos, cada página, cada detall. En resum, cal sentir l’art amb emoció.
[1] Banyeres de Mariola, 7 d’octubre de 2022.
JOSÉ FERRÁNDIZ LOZANO
